Estic llegint...

La meva mare de Tahar Ben Jelloum. Un home valent que ens parla de la vida de la seva Mare dins dels costums, tradicions, creences de la cultura marroquina. Alhora hi ha els pensaments i les intervencions de l´autor mentre està en contacte amb la Mare. Les històries són barrejades, doncs la Mare pateix de l´Alzheimer i l´autor intercala la serenitat i la incoherència que provoca aquesta malaltia durant una conversa, la majoria de cops per telèfon. Les cuidadores també són protagonistes. Representen el paper més dur per conviure i cuidar el malalt.

Estic llegint...

La represión del deseo materno y la génesis del estado de sumisión inconsciente de Casilda Rodrigáñez i Ana Cachafeiro.

En aquest llibre les autores ens mostra que un dels estats sexuals de la dona com és la maternitat no sempre ha estat tal com es presenta ara sinó que havia una altra manera de fer maternitat que ja s´ha perdut després de tants segles de sumissió a una política autoritària en funció del concepte de control de la societat mitjançant un representant que dóna seguretat per mantenir el territori del grup i que tria el qui serà el fill per donar continuïtat. Al llarg del llibre s´exposen diferents exemples que han fet dubtar a una mare dels seus sentiments i reduir la seva autoestima. Alguns exemples són el complex d´Edip en psicologia, l´instint matern en medicina, la idea de la dona impura en la religió, etc., interpretacions per justificar la separació de la mare del fill acabat de neixa. És una destrucció continuada del respecte de la dona des de segles abans de la Grècia Clàssica, aquell respecte que s´havia guanyat pel fet de ser La Mare, fins arribar a la mutilació genital o la deformació física intencionada. També parim en dolor per culpa de l´home no pas per un Déu. L´autora ens diu “No es que lo humano sea parir con dolor sino que la represión de los instintos produce la rigidez uterina”. Se sap que això és així pels testimonis que es conserven en la història com l´edició de 1552 de Bartolomé de las Casas en el llibre “Historia de las Indias” a on escriu que els indis del Carib parien sense dolor.Hi ha troballes arqueològiques que ens porten a altres sistemes socials i que actualment hi queden algunes poblacions aïllades de la globalització. Amb tots aquests treballs científics que se citen en el llibre i l´estudi d´aquest sistemes socials que s´han donat en l´evolució humana ens ajudaria a buscar una alternativa apropiada al nostre segle a on la relació entre la vida de l´home i la dona sigui més fraternal i harmònica per criar els fills. “La familia típica de la pareja-metida-en-su-piso en principio no parece posible amamantar al bebé dos o tres años, por las limitaciones económicas y domésticas” Per ser possible això cal un altre forma de vida “ no basadas en la realización patrimonial – como la familia- sino en el apoyo mutuo como los clanes y los antiguos ginegrupos”. L´altre camí, ens diu, és l´enginyeria genètica per anul·lar el cos rígid de la dona.

Teatre

Una comèdia espanyola de Yasmina Reza. Direcció Sílvia Munt.
Avui hi vist aquest espectacle al Teatre Nacional de Catalunya. La veritat és que el títol no en feia patxoca, però cal dir que ha estat fantàstic. És una obra complicada, intel·ligent i els papers a representar eran exclusius per a mestres d´aquest art. Fins tot em sap greu deixar-me endur per la rialla fàcil, com una majoria d´espectadors, perquè hi ha escenes que són drames humans tan ben intercalats que no captes d´entrada que la ironia no fa gràcia. Després de veure l´esforç dels actors o artistes d´aquest ofici el meu cervell funciona al 100% i tinc ganes d´expressar el que sento, m´emociona tant que ho tinc que escriure aquí. Lamento no anar més al teatre perquè aquesta gent es mereix admirar-los. Hi estat de sort i els últims cops que hi anat al teatre ha sigut d´una gran qualitat que et fa repetir. Potser parlar de teatre no serà una de les coses que faci més habitualment en aquest bloc, però mereix una etiqueta pròpia.

Estic llegint...

Medicina, historia y género de Teresa Ortiz Gómez. Aquest llibre té la funció d´informar fins a quin punt s´ha arribat en la historiografia mèdica orientada al gènere. Però, és clar, aquest terme “gènere” és molt nou en les institucions oficials. I a més no s´interpreta de la mateixa manera en tots els països. Per aquesta raó l´autora en els seus primers apartats ens introdueix en l´evolució que s´ha creat al voltant de paraules com sexe, cos, gènere, androcentrisme, etc. L´autora ens diu que “gènere” és una categoria de l´analisi científic i permet contemplar els sexes com entitats socials, polítiques i culturals. Així el concepte “sexe” ja no es limita a algú natural, primari, essencial i sotmès a poques transformacions històriques. Ella creu que encara hi ha confusió quan s´utilitza aquest terme i considera important especificar sis punts que poden donar lloc a malentesos, tan en “sexe” com en “gènere”. Altres apartats ens explican el tema principal llibre que és la història de la historiografia contemporània en medicina, dones i gènere. Ho divideix en dos capítols en funció de diferents moments històrics. El que ella anomena “Història de la medicina,la dona i la salut”, que seria abans de 1991, i l´altre l´anomena “Història de la medicina i gènere”, que seria fins els nostres dies (no té sentit utilitzar la paraula “gènere” abans del segle XIX). Aquesta nova manera d´explicar la història utilitzant la paraula “gènere” vol dir una història a on intervé factors sociològics i culturals, per exemple, que abans no es tenien en compte. En aquest dos capítols hi trobarem una extensa referència de dones pioneres, llibres de referència per ser trencaments de mètodes d´investigació, conceptes, incursions socials, reconeixements acadèmics, puntualitzacions polítiques, revistes, articles, primeres formes institucionals, etc. Després d´aquest dos capítols centrals fa una incursió en les tendències de la investigació realitzada en el segle XXI redefinint les activitats de les matrones i parteres en l´Europa del segle XVII i XVIII. També hi ha estudis dels conflictes amb la pràctica de les sanadores. Dedica un apartat a l´actuació actual a on la interdisciplinitat, pluralitat i diversitat és un sistema de treballar en la investigació històrica, més coherent amb les transformacions socials del món. També fa un punt i a part en la utilització de les il·lustracions i documentació oral per treballs d´investigació. Dóna ànims a incloure aquest mitjans per ampliar el coneixement acompanyant les il·lustracions dels seus comentaris iconogràfics aclaratius com es fa en les obres del nort d´Europa i a treballar la documentació oral com a punt de vista antropològic i tenir present que és un referència subjectiva.

Estic llegint...

En realitat aquest llibre el tinc llegit del mes passat, però no hi trobat el moment ni el com explicar-ho. És la novel·la titulada Suite francesa de Irène Némirovsky. Comença com un llibre de viatges de diferents autors, de diferents classes socials, però que tots es troben a la carretera fugint de l´exercit alemany quan ja es confirma la seva entrada imminent a París. Allò és una estampida descontrolada. L´autora no perd el cap, per això explica una per una les històries de cada entorn familiar i com fuig d´aquella situació i com s´organitza la vida per poder menjar. Aquest personatges es van troban entre ells pel camí. Alguns arriben a destí i altres tornen a París. Altres es moren. Els que arriban a les poblacions de les afores ens introdueixen uns nous personatges amb unes altres preocupacions. Així entrem a una altre situació viscuda en les poblacions franceses i és la convivència amb els soldats. L´actitud d´aquesta població ja no és exclusivament buscar menjar sinó esquivar molt educadament el oficial alemany. És una novel·la que podia seguir explicant més històries, però desgraciadament l´autora va acabar en un camp d´extermini. Quan es acabat el llibre i el tanques et quedes mirant el cel.
També val la pena llegir les traduccions del diari de l´autora que anotava apunts pel guió del llibre. Ella mateixa ens diu que el llibre ha d´èsser com “un episodi... per què això és el que és realment la nostra època, i totes les altres, es clar. El lector li pot donar un final feliç o trist. A més s´adjunta la correspondència entre l´autora i amics per conseguir diners i alimentar les filles mentre estava mig amagada.

Patrimoni: Museus

Museu de Lleida.
Aquest dissabte hi anat al Museu de Lleida per segona vegada. Ara ja puc dir que li fet tot. Tres hores el primer dia i dues hores més de visit aquest dia 29 d´agost. El Museu de Lleida no deixa fer fotos com la majoria de Museus. Així que només penjo la compra d´entrades amb els preus d´estudiant i jubilats. A l'únic lloc que hi pogut fer fotos, recentment, ha estat al MNAC, a Barcelona, a l' exposició temporal del pintor Sorolla.Val la pena anar a visita El Museu de Lleida. Sobretot si es vols fer un repàs a l'origen de l'home actualitzat amb les últimes investigacions. Les explicacions dels diferents pobles antics trobats a les terres de Lleida són molt didàctiques i explicant molt bé els diferents períodes de la història humana. Cal anar El Museu de Lleida.

Estic llegint...

El llibre Madres en duelo de Nicole Loraux hi ha un estudi sobre com es manifesta el comportament d´una mare davant de la pèrdua d´un fill amb el recull de documents escrits que s´han conservat de l´època clàssica, sobretot del teatre grec. Podem veure quin paper es donava a la mare i també quin era el paper oficial i per decret que es volia del comportament d´una mare quan estava de dol. Per nosaltres és difícil imaginar que el sentiment de dolor sigui mal vist fora de la llar, però a la Grècia clàssica estava mal vist plorar per la mort d´un fill que ha lluitat a Atenes. El dol era reprimit, doncs no s´aceptava que en públic es mostres emocions durant el funeral. A l´època de la meva àvia, les mares molts cops no anaven als enterraments dels seus fills. Es quedaven a casa i això es considerava lògic doncs no estaven en condicions de suportar aquest ritu i podria perjudicar-li la salut. Els papers de Mare davant d´una tragèdia com aquesta poden ser molt diferents en funció de la cultura rebuda. No és el mateix una mare d´Atenes que una mare espartana. Fins i tot l´autora utilitza la paraula “ autòctona” per mostra el fet diferencial. Les espartanes són molt més fortes alhora de superar la pèrdua d´un fill.Hi havia lleis en el s. V fins el III abans de Crist per regular el dol i el paper de la mare. El magistrat escollit pel poble que s´encarregava de les dones es deia “Ginecónomo”. La seva funció és vigilar el comportament en els dols i també de la unió davant dels Deus dels homes i les dones. El Ginecomo vigilava les dones “ciutadanes” ( les que eran mares) en tots els seus “Éxodoi” ( que vol dir sortida de la casa). No és d´estranyar que en les obres gregues la mare biológica apenes hi sigui representada. L´autora fa referència, per exemple, a la poca quantitat de vegades que apareix la paraula “méter” i en canvi molts cops apareix la paraula “patér” i “patéres”. També es fixa que paraules com “tokéus” i “parens” que entren en discussió sobre si són títols per a dones. En aquella època era inimaginable veure mares manifestar-se a l´àgora com fan les Mares de la plaça de Maig a l´Argentina. A “Antígona” i a “Les Suplicants” hi ha situacions de rebel·lia davant d´aquest control polític del dolor. En aquestes obres s´intenta donar un paper organitzat del dol a les dones, sobretot a les Mares.
A Roma la mare ploranera es veu diferent. S´acepta que les dones expressin el dolor. Apareix la figura de la “matrona” a l´època de la República fins el regnat d´Agust. Aquest personatge té un paper destacat en els dols, es pot dir que obligat per llei ja que plorar és un dret per les dones com un fet natural.
En el drama grec les mares interpreten papers terribles com una manera de justificar la no participació en el dol en públic. El cant del rossinyol en els papers de personatges com Procne, Casandra, Antígona o les Suplicants és l´expressió del crit d´una mare per la pèrdua d´un fill, però al mateix temps són lamentacions pel nivell de destrucció en les accions d´una mare. L´autora no vol que creiem que la societat tenia aquesta imatge de la Mare i per això hi ha un capítol dedicat al “Metroo”, espai dedicat a la Gran Mare al costat de la Seu política d´Atenes, a l´Agora. És com si la Gran Mare dona fi a la “mênis” de la Mare salvatge en favor de la polis. I en “Metroo” polític hi havia tot el material d´arxiu de les lleis, decrets, etc. com a nova funció de la Gran Mare, conservar la memòria escrita de la democràcia de la ciutat.