Estic llegint...

Venus barbura y el eslabón perdido de Pilar Pedraza. L´autora fa un recull de diferent situacions al llarg de la història a on el paper de la dona barbuda va ser un esdeveniment que es justificava o per motius polítics o en nom de la ciència. Coneixem la dona pilosa en l´època faraònica per raons polítiques. La faraona Hatshepsut es representada en les seves escultures oficials d´Estat amb una barba afegida. Es pot dir que va ser la primera persona pública coneguda que feia servir un gènere sexual per raons polítiques. Les dones piloses ja són motiu de comentari en l´època dels romans a on hi havia una Santa Calba a qui feien ofrenes per ajudar en la salut abans que en la bellesa. No cal dir que en el món religiós també hi ha representants femenines piloses. Personatge tan conegut com Santa Magdalena ha patit transformacions físiques en les seves representacions escultòriques en funció del paper de la política vigent que imperava a l´església. La contrareforma catòlica va treure la visió medieval d´una Maria Magdalena coberta de pel per no ser la rialla de l´emergent cristià protestant. Hi ha la Santa Librada, descanonitzada el 1969, que va ser crucificada pel seu pare al deixar-se barba per no casar-se amb un pagà. Llàstima que en aquest temes l´església catòlica no hagi continuat evolucionant, perdrà paper protagonista en els llibres d´història. Més endavant, en el segle XVI i XVII es creia que l´estat d´ànim d´una dona embarassada podia afectar al fetus i, per tant, podia donar lloc a deformacions com una criatura més semblant a un mico que a un humà. Aquestes persones anòmales van arribar a la Cort. Alguns Reis tenien al seu servei fins a famílies senceres amb deformacions físiques. Formaven part de l´atracció en les festes del Palau. En el llibre de Pilar Pedraza hi roben il·lustracions de pintures d´aquesta època com el retrat de Magdalena Ventura de José de Ribera, any 1631. També hi ha un extensa llista de personatges que han passat a la història pels seus retrats i per la seva vida al servei de diferents reis, ducs, etc.Durant el segle XVIII i XIX hi ha un canvi a on la dona barbuda és exhibida a una classe més popular mitjançant els circs i el teatre. Els Freaks formaven part de l´espectacle. També es documenta casos concrets d´aquest període amb personatges tan explotats com Julia Pastrana. Fins es va arriba a dissecar el seu cos i el del seu fill mort de nen per poder exhibir-lo arreu del món. Va ser un període dur per la gent amb anomalies a la pell i amb deformacions físiques. Els il·lustrats buscant ser vius que demostrin les teories de Darwin sobre l´evolució de l´home. Les persones que patien “hipertrichosis universalis congénita” eren lo més semblant al pas mig entre el mico i l´home, “l´eslabón perdido”. Hi ha moltes fotografies a on es veu com es manifestava aquesta anomalia de la pell en el cos humà i, realment, hi ha algunes fotos sorprenents. Algunes de les dones barbudes que es citen van triar aquest camí per elles mateixes, però això ja és cap els nostres temps com és Jennifer Miller amb el seu circ Amok. Les representacions de la dona-animal en els còmics i en les pel·lícules són una mostra palpable d´aquesta visió mostruosa de la dona que ...pels segles dels segles... s´ha mantingut en el concepte de ser femení. En el llibre hi ha els comentaris de les diferents pel·lícules que han sortit en el mercat sobretot en la representació de la dona felina com a protagonista.