El llibre Madres en duelo de Nicole Loraux hi ha un estudi sobre com es manifesta el comportament d´una mare davant de la pèrdua d´un fill amb el recull de documents escrits que s´han conservat de l´època clàssica, sobretot del teatre grec. Podem veure quin paper es donava a la mare i també quin era el paper oficial i per decret que es volia del comportament d´una mare quan estava de dol. Per nosaltres és difícil imaginar que el sentiment de dolor sigui mal vist fora de la llar, però a la Grècia clàssica estava mal vist plorar per la mort d´un fill que ha lluitat a Atenes. El dol era reprimit, doncs no s´aceptava que en públic es mostres emocions durant el funeral. A l´època de la meva àvia, les mares molts cops no anaven als enterraments dels seus fills. Es quedaven a casa i això es considerava lògic doncs no estaven en condicions de suportar aquest ritu i podria perjudicar-li la salut. Els papers de Mare davant d´una tragèdia com aquesta poden ser molt diferents en funció de la cultura rebuda. No és el mateix una mare d´Atenes que una mare espartana. Fins i tot l´autora utilitza la paraula “ autòctona” per mostra el fet diferencial. Les espartanes són molt més fortes alhora de superar la pèrdua d´un fill.Hi havia lleis en el s. V fins el III abans de Crist per regular el dol i el paper de la mare. El magistrat escollit pel poble que s´encarregava de les dones es deia “Ginecónomo”. La seva funció és vigilar el comportament en els dols i també de la unió davant dels Deus dels homes i les dones. El Ginecomo vigilava les dones “ciutadanes” ( les que eran mares) en tots els seus “Éxodoi” ( que vol dir sortida de la casa). No és d´estranyar que en les obres gregues la mare biológica apenes hi sigui representada. L´autora fa referència, per exemple, a la poca quantitat de vegades que apareix la paraula “méter” i en canvi molts cops apareix la paraula “patér” i “patéres”. També es fixa que paraules com “tokéus” i “parens” que entren en discussió sobre si són títols per a dones. En aquella època era inimaginable veure mares manifestar-se a l´àgora com fan les Mares de la plaça de Maig a l´Argentina. A “Antígona” i a “Les Suplicants” hi ha situacions de rebel·lia davant d´aquest control polític del dolor. En aquestes obres s´intenta donar un paper organitzat del dol a les dones, sobretot a les Mares.
A Roma la mare ploranera es veu diferent. S´acepta que les dones expressin el dolor. Apareix la figura de la “matrona” a l´època de la República fins el regnat d´Agust. Aquest personatge té un paper destacat en els dols, es pot dir que obligat per llei ja que plorar és un dret per les dones com un fet natural.
En el drama grec les mares interpreten papers terribles com una manera de justificar la no participació en el dol en públic. El cant del rossinyol en els papers de personatges com Procne, Casandra, Antígona o les Suplicants és l´expressió del crit d´una mare per la pèrdua d´un fill, però al mateix temps són lamentacions pel nivell de destrucció en les accions d´una mare. L´autora no vol que creiem que la societat tenia aquesta imatge de la Mare i per això hi ha un capítol dedicat al “Metroo”, espai dedicat a la Gran Mare al costat de la Seu política d´Atenes, a l´Agora. És com si la Gran Mare dona fi a la “mênis” de la Mare salvatge en favor de la polis. I en “Metroo” polític hi havia tot el material d´arxiu de les lleis, decrets, etc. com a nova funció de la Gran Mare, conservar la memòria escrita de la democràcia de la ciutat.
