Estic llegint...

La Gran Madre de Erich Neumann. Aquest autor vol explicar la raó que fa que les troballes arqueològiques de la pre-història i els començaments de la nostre era siguin tan similar encara que siguin tan distanciades en l´espai geogràfic i en el temps. Crec que aquest fragment ho diu clar: “El arquetipo es un motivo mitológico y que poseedor de una “presencia eterna” como contenido de lo inconsciente colectivo -común todos los seres humanos- puede hacer acto de presencia tanto en la teología egipcia como en los misterios helenísticos de Mitra, tanto en el simbolismo cristiano de la Edad Media como en las visiones de un enfermo mental de nuestros días”.
En la primera part del llibre fa una introducció de com es manifesta el inconscient i la transformació en arquetips i símbols. Posteriorment com tot això pateix una transformació cap el conscient. Hi ha una visió “col·lectiva” que fa lligar la part inconscient amb un període femení, període primitiu, i la part conscient amb el període masculí, però a la llarga això és una “classificació” primitiva també. Ell ens mostra que hi ha simbologies i arquetips que es segueixen utilitzant en l´era patriarcal i que pertany a una visió del món femení, per exemple la representació de la divinitat masculina entregant una vaixella a la deessa de la fertilitat en un segell cilíndric de la I Dinastia a la Babilònia del s. XV a. C. i l´entrega del receptàcle amb forma de cràter a la Venus en l´època micènica, s. IV a. C., a on es pot tornar a veure representada aquest objecte contenidor, la matriu, amb deu segles de diferència.
Per explicar aquest canvis psicològics en l´evolució humana col·lectiva fa una segona part concretant els canvis en la representació de la Gran Mare en els objectes que s´han conservat de la pre-història fins als nostres dies. Hi ha una primera visió de caràcter elemental com és el cantó positiu i el cantó negatiu de la Gran Mare; hi ha una segona visió més transformadora que la relacionen amb les plantes, els animals i l´esperit.

Patrimoni: Parcs

Serra de Cardó (Ribera/ Baix Ebre).
Aquesta serralada forma part del Pla d´espai d´interès natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya. Aquestes fotografies són fetes el dia 13 de desembre de l´any 2009. Va ser un dia de molt de fred i pluja. A les fotos no es pot apreciar, però estava nevant i a més havia boira. El punt més alt és la Creu de Santos a 902 m. Pel camí hi ha miradors que en un dia de sol i clar es pot veure el mar, el Delta de l´Ebre, el Pirineu i Montserrat. Les fotos de més amunt es poden veure alguns arbres cremats que crec que són de l´incendi de l´any 1995. I també els coneguts Martells, curioses formes rocoses.A la dues fotografiesde dalt hi ha la Font del Teix i al fons, més baix, hi ha el Refugi de Teix. I la fotogafia de la dreta es feta al Portell de Cardó a on amb un dia clar es pot veure el Delta de l´Ebre cap el fons.

Hi ha trezte ermites en estat ruïnós, però pot ser un dels trajectes pels excursionistes per recorre la Serra de Cardó. Les ermites de les fotografies són d´esquerra a dreta: Ermita de Sant Simeó Estilita o també anomenada de la Columna doncs està sobre un roc allargat; la del mig és l´Ermita de Sant Àngel a on hi podem trobar un petit pessebre sobre una pedra i que per continuar el camí indicat tens que travessar; L´última Emita retratada aquest desembre és de Sant Onofre amb unes vistes cap el Balneari de Cardó. No és de fàcil accès. Encara així, les vistes ho compensen.

Estic llegint...

Venus barbura y el eslabón perdido de Pilar Pedraza. L´autora fa un recull de diferent situacions al llarg de la història a on el paper de la dona barbuda va ser un esdeveniment que es justificava o per motius polítics o en nom de la ciència. Coneixem la dona pilosa en l´època faraònica per raons polítiques. La faraona Hatshepsut es representada en les seves escultures oficials d´Estat amb una barba afegida. Es pot dir que va ser la primera persona pública coneguda que feia servir un gènere sexual per raons polítiques. Les dones piloses ja són motiu de comentari en l´època dels romans a on hi havia una Santa Calba a qui feien ofrenes per ajudar en la salut abans que en la bellesa. No cal dir que en el món religiós també hi ha representants femenines piloses. Personatge tan conegut com Santa Magdalena ha patit transformacions físiques en les seves representacions escultòriques en funció del paper de la política vigent que imperava a l´església. La contrareforma catòlica va treure la visió medieval d´una Maria Magdalena coberta de pel per no ser la rialla de l´emergent cristià protestant. Hi ha la Santa Librada, descanonitzada el 1969, que va ser crucificada pel seu pare al deixar-se barba per no casar-se amb un pagà. Llàstima que en aquest temes l´església catòlica no hagi continuat evolucionant, perdrà paper protagonista en els llibres d´història. Més endavant, en el segle XVI i XVII es creia que l´estat d´ànim d´una dona embarassada podia afectar al fetus i, per tant, podia donar lloc a deformacions com una criatura més semblant a un mico que a un humà. Aquestes persones anòmales van arribar a la Cort. Alguns Reis tenien al seu servei fins a famílies senceres amb deformacions físiques. Formaven part de l´atracció en les festes del Palau. En el llibre de Pilar Pedraza hi roben il·lustracions de pintures d´aquesta època com el retrat de Magdalena Ventura de José de Ribera, any 1631. També hi ha un extensa llista de personatges que han passat a la història pels seus retrats i per la seva vida al servei de diferents reis, ducs, etc.Durant el segle XVIII i XIX hi ha un canvi a on la dona barbuda és exhibida a una classe més popular mitjançant els circs i el teatre. Els Freaks formaven part de l´espectacle. També es documenta casos concrets d´aquest període amb personatges tan explotats com Julia Pastrana. Fins es va arriba a dissecar el seu cos i el del seu fill mort de nen per poder exhibir-lo arreu del món. Va ser un període dur per la gent amb anomalies a la pell i amb deformacions físiques. Els il·lustrats buscant ser vius que demostrin les teories de Darwin sobre l´evolució de l´home. Les persones que patien “hipertrichosis universalis congénita” eren lo més semblant al pas mig entre el mico i l´home, “l´eslabón perdido”. Hi ha moltes fotografies a on es veu com es manifestava aquesta anomalia de la pell en el cos humà i, realment, hi ha algunes fotos sorprenents. Algunes de les dones barbudes que es citen van triar aquest camí per elles mateixes, però això ja és cap els nostres temps com és Jennifer Miller amb el seu circ Amok. Les representacions de la dona-animal en els còmics i en les pel·lícules són una mostra palpable d´aquesta visió mostruosa de la dona que ...pels segles dels segles... s´ha mantingut en el concepte de ser femení. En el llibre hi ha els comentaris de les diferents pel·lícules que han sortit en el mercat sobretot en la representació de la dona felina com a protagonista.

Estic llegint...

La meva mare de Tahar Ben Jelloum. Un home valent que ens parla de la vida de la seva Mare dins dels costums, tradicions, creences de la cultura marroquina. Alhora hi ha els pensaments i les intervencions de l´autor mentre està en contacte amb la Mare. Les històries són barrejades, doncs la Mare pateix de l´Alzheimer i l´autor intercala la serenitat i la incoherència que provoca aquesta malaltia durant una conversa, la majoria de cops per telèfon. Les cuidadores també són protagonistes. Representen el paper més dur per conviure i cuidar el malalt.

Estic llegint...

La represión del deseo materno y la génesis del estado de sumisión inconsciente de Casilda Rodrigáñez i Ana Cachafeiro.

En aquest llibre les autores ens mostra que un dels estats sexuals de la dona com és la maternitat no sempre ha estat tal com es presenta ara sinó que havia una altra manera de fer maternitat que ja s´ha perdut després de tants segles de sumissió a una política autoritària en funció del concepte de control de la societat mitjançant un representant que dóna seguretat per mantenir el territori del grup i que tria el qui serà el fill per donar continuïtat. Al llarg del llibre s´exposen diferents exemples que han fet dubtar a una mare dels seus sentiments i reduir la seva autoestima. Alguns exemples són el complex d´Edip en psicologia, l´instint matern en medicina, la idea de la dona impura en la religió, etc., interpretacions per justificar la separació de la mare del fill acabat de neixa. És una destrucció continuada del respecte de la dona des de segles abans de la Grècia Clàssica, aquell respecte que s´havia guanyat pel fet de ser La Mare, fins arribar a la mutilació genital o la deformació física intencionada. També parim en dolor per culpa de l´home no pas per un Déu. L´autora ens diu “No es que lo humano sea parir con dolor sino que la represión de los instintos produce la rigidez uterina”. Se sap que això és així pels testimonis que es conserven en la història com l´edició de 1552 de Bartolomé de las Casas en el llibre “Historia de las Indias” a on escriu que els indis del Carib parien sense dolor.Hi ha troballes arqueològiques que ens porten a altres sistemes socials i que actualment hi queden algunes poblacions aïllades de la globalització. Amb tots aquests treballs científics que se citen en el llibre i l´estudi d´aquest sistemes socials que s´han donat en l´evolució humana ens ajudaria a buscar una alternativa apropiada al nostre segle a on la relació entre la vida de l´home i la dona sigui més fraternal i harmònica per criar els fills. “La familia típica de la pareja-metida-en-su-piso en principio no parece posible amamantar al bebé dos o tres años, por las limitaciones económicas y domésticas” Per ser possible això cal un altre forma de vida “ no basadas en la realización patrimonial – como la familia- sino en el apoyo mutuo como los clanes y los antiguos ginegrupos”. L´altre camí, ens diu, és l´enginyeria genètica per anul·lar el cos rígid de la dona.

Teatre

Una comèdia espanyola de Yasmina Reza. Direcció Sílvia Munt.
Avui hi vist aquest espectacle al Teatre Nacional de Catalunya. La veritat és que el títol no en feia patxoca, però cal dir que ha estat fantàstic. És una obra complicada, intel·ligent i els papers a representar eran exclusius per a mestres d´aquest art. Fins tot em sap greu deixar-me endur per la rialla fàcil, com una majoria d´espectadors, perquè hi ha escenes que són drames humans tan ben intercalats que no captes d´entrada que la ironia no fa gràcia. Després de veure l´esforç dels actors o artistes d´aquest ofici el meu cervell funciona al 100% i tinc ganes d´expressar el que sento, m´emociona tant que ho tinc que escriure aquí. Lamento no anar més al teatre perquè aquesta gent es mereix admirar-los. Hi estat de sort i els últims cops que hi anat al teatre ha sigut d´una gran qualitat que et fa repetir. Potser parlar de teatre no serà una de les coses que faci més habitualment en aquest bloc, però mereix una etiqueta pròpia.

Estic llegint...

Medicina, historia y género de Teresa Ortiz Gómez. Aquest llibre té la funció d´informar fins a quin punt s´ha arribat en la historiografia mèdica orientada al gènere. Però, és clar, aquest terme “gènere” és molt nou en les institucions oficials. I a més no s´interpreta de la mateixa manera en tots els països. Per aquesta raó l´autora en els seus primers apartats ens introdueix en l´evolució que s´ha creat al voltant de paraules com sexe, cos, gènere, androcentrisme, etc. L´autora ens diu que “gènere” és una categoria de l´analisi científic i permet contemplar els sexes com entitats socials, polítiques i culturals. Així el concepte “sexe” ja no es limita a algú natural, primari, essencial i sotmès a poques transformacions històriques. Ella creu que encara hi ha confusió quan s´utilitza aquest terme i considera important especificar sis punts que poden donar lloc a malentesos, tan en “sexe” com en “gènere”. Altres apartats ens explican el tema principal llibre que és la història de la historiografia contemporània en medicina, dones i gènere. Ho divideix en dos capítols en funció de diferents moments històrics. El que ella anomena “Història de la medicina,la dona i la salut”, que seria abans de 1991, i l´altre l´anomena “Història de la medicina i gènere”, que seria fins els nostres dies (no té sentit utilitzar la paraula “gènere” abans del segle XIX). Aquesta nova manera d´explicar la història utilitzant la paraula “gènere” vol dir una història a on intervé factors sociològics i culturals, per exemple, que abans no es tenien en compte. En aquest dos capítols hi trobarem una extensa referència de dones pioneres, llibres de referència per ser trencaments de mètodes d´investigació, conceptes, incursions socials, reconeixements acadèmics, puntualitzacions polítiques, revistes, articles, primeres formes institucionals, etc. Després d´aquest dos capítols centrals fa una incursió en les tendències de la investigació realitzada en el segle XXI redefinint les activitats de les matrones i parteres en l´Europa del segle XVII i XVIII. També hi ha estudis dels conflictes amb la pràctica de les sanadores. Dedica un apartat a l´actuació actual a on la interdisciplinitat, pluralitat i diversitat és un sistema de treballar en la investigació històrica, més coherent amb les transformacions socials del món. També fa un punt i a part en la utilització de les il·lustracions i documentació oral per treballs d´investigació. Dóna ànims a incloure aquest mitjans per ampliar el coneixement acompanyant les il·lustracions dels seus comentaris iconogràfics aclaratius com es fa en les obres del nort d´Europa i a treballar la documentació oral com a punt de vista antropològic i tenir present que és un referència subjectiva.